Excés d’histamina i malalties del tracte urinari

L’evidència científica que hi ha sobre la histamina i el tracte urinari sempre ha estat lligada a les seves funcions vasoactives relacionades amb la inflamació. Dècades després s’ha renovat l’interès en altres possibles rols, com ara el paper que exerceix la histamina en les malalties renals.

La histamina, una coneguda mediadora de la inflamació, provoca canvis fisiològics a l’organisme en unir-se als seus quatre subtipus de receptors acoblats a la proteïna G (GPCR): receptors H1, H2, H3 i H4. Aquests receptors estan distribuïts en diferents teixits de l’organisme i, concretament, el ronyó és un d’ells.

D’una banda, múltiples estudis suggereixen que la principal font de producció i secreció d’histamina al ronyó és la producció local; d’aquí que la procedència de la suplementació de l’enzim DAO animal, principal enzim encarregat de metabolitzar la histamina, sigui de l’extracte de ronyó de porc. La correlació entre la histamina i la malaltia renal en humans prové de l’observació que, en comparació amb subjectes sans, els nivells plasmàtics d’histamina són significativament més alts en pacients que pateixen una síndrome nefròtica, insuficiència renal, pruïja urèmica i que estan sotmesos a hemodiàlisi o diàlisi peritoneal.

D’altra banda, s’han plantejat diferents hipòtesis que suggereixen altres fonts de producció extrarenal d’histamina, per exemple, els mastòcits. La presència d’aquestes cèl·lules, les quals sintetitzen i emmagatzemen histamina, podrien ser una font important d’aquesta amina, encara que el nombre de mastòcits sigui relativament baix en aquest òrgan. D’aquesta manera, es correlaciona la presència de mastòcits amb la pèrdua progressiva de la funció renal d’aquestes situacions.

Distribució dels diferents receptors de la histamina a la nefrona de mamífers i el túbul col·lector.

Les dades actuals disponibles plantegen que la regulació dels nivells d’albúmina a la sang, l’excreció d’aigua i de sal, la depuració de creatinina i urea, es porta a terme a través dels receptors H1 i H4. Tal com detalla el Dr. José Luis Ponce, uròleg i investigador del Complex Hospitalari Universitari A Corunya, aquest mecanisme explicaria un increment en la retenció de líquids en determinats moments o la deshidratació en d’altres. A més, els receptors H1 també participen en la modulació del flux sanguini renal. Les propietats dels receptors H1 són compartides pels receptors H2, l’activació dels quals també provoca l’alliberament de renina, una hormona que se sol secretar en casos d’hipotensió arterial. Finalment, l’activació del receptor H3 pot estar involucrada en l’excessiva producció d’orina, coneguda com a poliúria.

Segons suggereix el Dr. Ponce, una ingesta elevada d’histamina pot provocar còlics nefrítics en alterar les funcions dels receptors H1-H4 del ronyó. Aquest còlic, no intervingut per la presència de càlculs, pot provocar una contracció de la unió entre l’urèter i la bufeta, provocant un espasme de l’urèter amb acumulació d’orina i sediment. A més dels símptomes associats a l’acumulació de la histamina i del còlic nefrític, el pacient pot arribar a tenir un espasme vesical. Encara que aquest sigui un tema amb poca evidència clínica, és cert que existeix alguna referència al respecte amb bons resultats utilitzant antihistamínics en els còlics nefrítics.

Es coneix que, la intensitat d’eliminació d’histamina per l’orina determina en gran manera la variabilitat interindividual amb relació a la clínica. Tot i això, hi ha altres factors que influeixen, com el tipus de receptors que tingui el pacient (probablement influenciat per les dosis d’histamina que elimini per orina) i dels efectes neurogènics reflexos que es poden produir a nivell central. Per aquest motiu, comenta el Dr. Ponce que la influència de la histamina en la fisiopatologia renal encara continua sent objecte d’estudi, per tal de poder traduir les dades experimentals en aplicacions terapèutiques mitjançant paràmetres estandarditzats i analítics. En aquest sentit, una hipòtesi a investigar seria si seguir una dieta baixa en histamina podria ser un tractament coadjuvant en els pacients que presenten alguna malaltia al tracte urinari inferior si aquesta es relaciona amb un dèficit de DAO i, com a conseqüència, disminuir els nivells d’histamina a la sang.

Així doncs, establir la importància de la senyalització de la histamina en la funció renal permet fer un pas endavant cap a nous enfocaments pel tractament de malalties renals associades amb la inflamació. A més, treballar de manera conjunta els diferents professionals sanitaris permet un abordatge més integral del cas amb una major taxa d’èxit pel pacient.

Des de AD Dietistas agraïm al Dr. José Luis Ponce, uròleg i investigador del Complex Hospitalari Universitari A Corunya, per haver col·laborat en aquest article aportant la seva experiència personal i professional.

Si vols que t'assessorem de forma personalitzada, ja sigui a la nostra consulta de Barcelona o per videoconferència des de qualsevol part del món, contacta amb nosaltres i t'ajudarem

CONTACTA AQUÍ

Bibliografia

RUNDY, L., CALDWELL, A., GARCIA CARABALLO, S., ERICKSON, A., SCHOBER, G., CASTRO, J., HARRINGTON, A. M. & BRIERLEY, S. M. 2020. Histamine induces peripheral and central hypersensitivity to bladder distension via the histamine H1 receptor and TRPV1. American Journal of Physiology-Renal Physiology, 318, F298-F314.

STROMBERGA, Z., CHESS-WILLIAMS, R. & MORO, C. 2019. Histamine modulation of urinary bladder urothelium, lamina propria and detrusor contractile activity via H1 and H2 receptors. Scientific Reports, 9, 1-7.

Grange, C., Gurrieri, M., Verta, R., Fantozzi, R., Pini, A., & Rosa, A. C. (2020). Histamine in the kidneys: what is its role in renal pathophysiology?. British journal of pharmacology, 177(3), 503–515. https://doi.org/10.1111/bph.14619

Sudarikova, A. V., Fomin, M. V., Yankelevich, I. A., & Ilatovskaya, D. V. (2021). The implications of histamine metabolism and signaling in renal function. Physiological reports, 9(8), e14845. https://doi.org/10.14814/phy2.14845